Apuntant maneres

Hi ha gent que apunta maneres de ben petits, i si no. mireu aquestes declaracions d'en Xavier Millet, el germà del Fèlix Millet, que ens explica com els dies del seu aniversari els pares d'en Fèlix li donaven caramels per portar a l'escola, però enlloc d'això, els venia als seus germans i, un cop tenia els diners, els amenaçava a dir als pares que se'ls havien pres per recuperar-los, quedant-se evidentment els calés. És que hi ha qui ha coses per les que cal nèixer.

La dignitat de Catalunya

Avui m'he decidit a difondre l'editorial conjunt de tots els diaris publicats a Catalunya. Una iniciativa sense precedents, que demostra que encara hi ha coses que ens uneixen, en una societat on sovint ens oposem a les coses només perquè els patrocina l'adversari.

Un editorial clar i contundent, que no ha fet gaire gràcia a alguns, i sino mireu la reacció de "El Mundo", on es reflecteix el malestar d'una Catalunya que se sent maltractada per una visió d'Espanya com una extensió de Castella.

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

L'home que va matar Durruti

Demà es complirà un nou aniversari de la mort de Franco i alguns nostàlgics faran flamejar les seves banderes. La mort del dictador ocupa molt espai, tant que fa passar desapercebut un altre 20 de novembre, aquell de l’any 1936 el dirigent anarquista Buenaventura Durruti com a conseqüència de les ferides rebudes al pit el dia abans durant un incident, mai massa ben aclarit, al carrer d’Isaac Peral de la Ciudad Universitària de Madrid.

Hi ha qui diu que el va matar una bala provinent de la zona feixista; els nacionals van atribuir la mort a grups comunistes, que a la seva vegada acusaven al trotskistes. Es va dir que va ser víctima d’uns lladres o que se li va disparar un arma accidentalment.

L’arma no se li va disparar a ell. La versió més fiable és que l’arma, una mena d’escopeta de canons retallats a la que deien “naranjero”, va relliscar de les mans a un home de la seva confiança, José Manzana, i en caure al terra es va disparar. Durriti va rebre de ple l’impacte terrible de la bala que va sortir del “naranjero” i el propi Manzana va resultar ferit a la mà.

Sigui com sigui, la mort de Durruti va donar peu a una de les majors manifestacions populars de dolor que hagi viscut mai Barcelona. Les imatges que acompanyen aquest post corresponen a al seu enterrament i si us fixeu, una mica més enllà del minut 5, amb 47 segons per ser exactes, veureu com les imatges se centre en la seva dona, Emile, que va al darrera del fèretre. Està acompanyada d’un milicià que porta la mà embolicada amb una vena. És José Manzana, l’home que va matar Durruri.

Teresa Forcades, més que una monja, una dona interessant

Si visiteu Montserrat veureu que junt amb monestir de tota la vida, aquell on podem escoltar als escolanets cantar el Virolai, n’hi ha un altre de més petit. És el monestir de Sant Benet i en ell hi viuen monges de l’ordre de les Benedictines. Un dels personatges més destacats d’aquesta comunitat és Teresa Forcades, una monja interessant, que apareix sovint en els blocs i mitjans de comunicació més reaccionaris del nostre país per rebre estopa. Si, com heu llegit la COPE es dedica a posar a parir una monja, i això es deu en bona part a que la mare Teresa Forcades ha decidit posar a treballar la seva intel•ligència, i les conclusions a les que arriba no s’adiuen gaire amb els postulats oficials de l’església i els seu portaveus.

¿Per què prenen til•la quan senten parlar d’aquesta dona el mitjans conservadors del nostre país? Doncs perquè els costa d’entendre que una monja no renunciï a la seva condició de dona i es defineixi com a feminista. Més encara, que actuï com una veritable activista de feminisme participant com a ponent, per exemple, a unes jornades sobre feminisme islàmic. Altres coses que ha fet posar dels nervis a la jerarquia catòlica es veure que una monja esdevé defensora de l’ús de la “píndola del dia desprès” i no s’amaga a l’hora de dir que es partidària de l’avortament, doncs creu que la vida d’una persona no es crea en el mateix moment de la concepció, que durant l’embaràs el fetus és una prolongació del cos de la mare i que si és així és perquè Déu ha volgut que les dones puguin decidir sobre allò que forma part del seu propi cos. Dic en grans trets el que ella explica en un tractat teològic.

Evidentment el Vaticà ja ha saltat i li demana que es retracti, però la gran preocupació són les seves opinions sobre el negoci que les grans empreses farmacèutiques estan fent al seu parer a costa de la salut de les persones. Ho diu en aquest fragment d’un reportatge on parla sobre la grip A, i ho diu també en el llibre Els Crims de les Grans Companyies Farmacèutiques, que teniu aquí.

Una monja feminista, defensora de l’avortament, crítica amb les grans empreses, defensora dels drets dels homosexuals. No m’estranya que la dreta reaccionari la tingui per una de les seves dianes. En tot cas, la Teresa ens demostra que hi ha algunes persones al si de l’església capaces de contactar amb el món real.

Felip Puig i la tàctica de l'emprenyada

En Felip Puig està tant amoïnat aquests dies per mirar d’espolsar-se del damunt l’ombra del dubte que els cassos de corrupció estan llençant sobre tots els partits polítics,també el seu, que ha decidit aprofitar la idea i escopir l’ombra d’un dubte sobre l’Anna Hernández, no tant per ser regidora de l’Ajuntament de Sant Just Desvern, com per ser la dona del president de la Generalitat, José Montilla.

Puig va explicar que la dona del president acumula 14 càrrecs públics, el que és una manera insidiosa d’insinuar que cobra 14 sou mensuals. Una manera baixa de fer política, destinada exclusivament a generar emprenyamenta gratuïta entre els ciutadans. El problema és que qui diu això va arribar a acumular fins a 41 càrrecs mentre era conseller i, vistes les seves insinuacions, potser en hauria d’aclarir per quins cobrava i per quins no.

Sigui com sigui, la tàctica d’en Felip Puig és equivocada, i més ara quan la gent està perplexa amb els casos Millet, Gürtel i Pretòria, que cada cop s’estan donant més arguments en favor de la injusta i cèlebre dita de “tots els polítics són uns xoriços”. Una frase que reflecteix el descrèdit de la política i que obvia el fet que els polítics no són res més que un reflex de la societat que representen.

Aquesta emprenyada ciutadana que busca en Felip Puig no va en contra d'un determinat partit, sinó que a la llarga els desacredita a tots i el que fa és obrir peu a formacions i grups populistes, tots en podem tenir algun al cap, que es presenten a unes eleccions “per no fer política”. Moviments que són difícils d’aturar i que no sabem ben bé cap a on condueixen. Això no és el que més convé a la nostra societat. Ni tan sols crec que sigui el que més convé al partit d’en Felip Puig.

Un empat que sap a poc

Això de matinar mai no ha acabat de provar als nois del Barça que aquest diumenge van empatar a 4 amb el CD Terrassa en un partit vibrant i emocionant on va passar de tot, des de jugades de gran qualitat a errors garrafals, passant per polèmiques arbitral i “piques” entre els jugadors.

El partit va començar amb un cert domini blaugrana que no es va traduir en gols. Sobre la meitat de la primera part es va produir el canvi de l’Ari i el Henk, i amb ells dos a la banqueta el CD es va anar acostant a poc a poc a la portaria defensada en aquesta primera part pel Víctor. Desprès d’un parell d’avisos va arribar el primer gols dels vermells, que va caure com una galleda d’aigua freda als juvenils del Barça, que malgrat tot va saber refer-se fins que l’Ari, en una molt bona jugada, va marcar el gol de l’empat. Amb aquest resultat es va arribar al descans.

En la continuació del partir el Barça treu de mig camp i en una magnífica i ràpida jugada fa un xut al pal que el Henk agafa per posar als nostre juvenils al davant en el marcador, però només treure del mig camp, el CD torna la pilota i marca. En dos minuts dos jugades i dos gols, un per cada equip.

El dolent d’aquesta sortida fulgurant va ser que els jugadors en van anar escalfant fins el punt que desprès d’una jugada intranscendent un dels terrassencs va agredir amb l’stick l’Úlric. Els àrbitres cosa que va comportar que els àrbitres expulsessin al jugador del CD i mostressin una tarja groga al blaugrana, que va passar gairebé tota la segona part darrera de la seva porteria.

A partir d’aquí els àrbitres van decidir contribuir a l’espectacle amb decisions mal enteses pels jugadors i pel públic, que no van contribuir a posar pau.

Malgrat tot, el Robert va aconseguir fer el 3-2 i poc desprès el Cañas va fer el 4-2. Aquest resultat va fer que el Barça es confiés en excés i el Terrassa va aprofitar per marcar el 4-3 en ple festival arbitral, que va suposar que el partit s’allargués més de cinc minuts. Ja absolutament fora de temps, es va xiular un penal corner contra el Barça que els de Terrassa van saber transformar. Era la darrera jugada del partit.

Un dels nostres

Fa pocs dies vaig escoltar algú que deia, referint-se a l’alta burgesia d’aquesta ciutat, que no calia enganyar-se, que et deixen compartir el seu espai, es tracten amb amabilitat i et dediquen somriures còmplices, però que mai no acabes de ser un dels seus.

Si es confirmen les acusacions que l¡imputen, aquest haurà estat l’error d’en Bartomeu Muñoz, pensar que per viure a un barri selecte com el Turó Parc, tenir una bona bossa, heretada del seu pare, Blas Muñoz, darrer alcalde franquista de Santa Coloma i empresari d’èxit en el sector de la construcció, i passejar-se pel golf de Sant Cugat, ja era un dels seus, com en Macià Alavedra o el Lluís Prenafeta. Dues males companyies que tenen a les seves esquenes un llarg historial de compareixences judicials a través de els quals podem seguir tots els escàndols que han anat regant amb fems aquest oasi català durant els darrers 25 anys.


Muñoz, va veure com un dels seus amics, en Luis García Sáez, s’acostava a aquests dos personatges per fer dinerons desprès de ser expulsat del PSC per contractar obres amb baixes temeràries -sabent que no podria fer front als pagaments precisos per tirar endavant la contracta-- i va creure que igual estaria bé ajudar uns companys a emblanquir uns diners, morts de riure al paradís fiscal de les illes Jersey, a través d’unes poques operacions immobiliàries fetes a Santa Coloma, i de passada donar alguna pilotada per incrementar-los i tocar una mica d’efectiu, que això no va mai malament.

Si tot això que diuen és realitat, en Bartomeu Muñoz va oblidar que un només entre a formar part de les 100 famílies que remenen les cireres en aquesta ciutat per naixement o per matrimoni, mai per compartir club o llotja al Liceu, al cap i a la fi, els negocis de veritat, són els que es fan al batejos, als casoris i als enterraments.


Muñoz va oblidar qui és de veritat la seva gent. I, si el que diuen és cert, la va trair. Va trair als ciutadans de Santa Coloma, va trair l’ideari d’un partit i va trair a tots aquells que van dipositar en ell la seva confiança en algun moment. I aquesta traïció és encara més greu que posar la mà a la caixa.